Les coses s'arreglen parlant

Diuen que les coses s'arreglen parlant, que parlant la gent s'entén. Però quan un no té ganes de parlar, què passa?

Les coses s'acumulen, les coses es guarden, i un bon dia... PAAAAAAAAAAMMM!!! La gran explosió, un vomita tot el que li ha passat durant dies, durant setmanes o fins i tot durant mesos i d'una varietat de temes impressionants: que si el que t'ha fet el teu jefe, que si alguna cosa no va bé amb la parella, amb els pares, amb els amics, que si volies fer una cosa que no has pogut fer i això t'ha frustrat, etc., etc., etc.

Aquell dia tothom en pateix les conseqüències, tothom rep, i el/la que més, aquella persona en la que més confies, la que tens al teu costat peti qui peti, aquell incondicional. Sempre escoltant, sempre recolzant.

Uns saben fer millor que d'altres aquesta tasca.

Quan no sóc jo la que exploto, la que té el gran problema o els petits acumulats, em sembla que no sé com reaccionar em quedo immòbil, saturada, perplexa davant aquesta fita i em desmunto, caic en picat i no serveixo com a recolzament.

És tant important escoltar com ser escoltat, recolzar com ser recolzat, parlar com deixar parlar. I tot, en el moment just i necessari.

A tots aquells als que no he sabut escoltar, recolzar o donar ànims, ho sento.

Entre pares i fills

Actualment està arribant un punt en què la comunicació entre pares i fills penja d'un fil.

Quan ets petit, fins als 12 anys aproximadament, perquè et passes el dia al cole, fent activitats extra escolars (esports, teatre, música, mecanografia, dibuix, etc.), o jugant a casa algun amic. Dels 12 fins que t'independitzes perquè estudies o treballes, i quan tens temps lliure te'l passes fora de casa amb els amics o a l'ordinador baixant-te pel·lícules o cançons, al messenger o escrivint al teu bloc. I quan t'independitzes perquè fas la teva vida i, als pares, un o dos cops la setmana els hi vas a fer una visita i llestos, fins la setmana següent.

Arribarà un dia que passarà com a la vinyeta, que els pares, per saber què n'és de la vida dels seus fills hauran de llegir el seu bloc. Ja ho diuen ja, la informació és a la web, no?

Però... i els pares que no saben ni engegar l'ordinador? I aquells que es pensen que el ratolí si no el passes per la pantalla no funciona? I els que esborren els errors amb tippex? I els que es passen una hora per trobar una lletra al teclat? Què faran tots aquests pares el dia que els seus fills es dediquin a explicar la seva vida només a través d'un bloc?

Aprendre, per força. Com aquell que va a un país on no es parla el seu idioma i l'ha d'aprendre per sobreviure. Llei de vida.

Se suposa ...

Avui m'ha passat una cosa que no esperava. Aquesta tarda em truca un company de classe i em diu que els treballs d'una assignatura del màster s'ha d'entregar demà i sense dret a rèplica.

Es veu que fa una setmana i poc, aquest company va enviar un mail al professor preguntant el dia de final de termini per a entregar els treballs ja que a classe no va quedar clar. Doncs el professor avui li ha contestat que l'últim dia és demà i que espavili.

A veure, si no es va quedar en el dia, es penja una nota al portal o s'envia un mail a tots els alumnes dient el dia que vol que se li doni i no, com ha fet, avisar un dia abans perquè els alumnes no tinguin temps.

Potser no és excusa, però tots treballem i fem més assignatures del màster, a part d'altres cursos i de tenir vida pròpia. Tota la classe estem igual, tenim tropecientas assignatures amb tropocientos treballs, i totes per ja. Ostres, com a mínim deixar marge, no?

S'ha de predicar amb l'exemple i fer servir la comunicació. I si no pot ser oral, doncs es fa servir l'escrita o a través d'un post. No costa tant. Ens ha deixat amb el cul enlaire a tots. Nosaltres si que ens hem comunicat, que amb un moment ens hem trucat tots i tots a corre cuita a fer treballs després de treballar, cadascú en la seva empresa, 8 hores.

En fi, no m'ha semblat una actuació de 3r cicle.
Per avui res més. Sento haver ferit la sensibilitat d'algú.

Em disculpo.

Blogging

Aquest m'encanta, serà pels micos?

Blogs de riure

En aquest post m'agradaria donar unes quantes direccions d'altres blocs que trobo que estan bé, que fan gracia, ja sigui per la història que expliquen, pels vídeos o per les tires còmiques. Espero que com a mínim un d'ells faci somriure a algú.

Els blocs no són precisament comunicació oral, sinó escrita, però és l'expressió dels pensaments que no pots dir oralment perquè no et surt parlar d'aquestes coses amb la gent que t'envolta o perquè en el moment que els penses no tens ningú amb qui parlar. Així, aquesta gent amb el millor dels seus somriures, vol que altre gent s'ho passi bé llegint-los.

Aquí estan:

http://webdelarisa.blogspot.com/
http://www.emezeta.com/
http://www.pitodoble.com/
http://algundiatodoestoseratuyo.blogspot.com/
http://www.anecdotario.net/
http://balena.blogspot.com/
http://www.meda92.blogspot.com/
http://chasquaito.blogspot.com/
http://www.cronicasdelocronico.blogspot.com/
http://polosurcomics.blogspot.com/
http://rufadas.com/

A gaudir de la vida :)