Una altra cosa que no cal dir parlant

Benvolguts polítics,

M'agradaria saber perquè sempre us entesteu en fer les coses malament.

Avui, una amiga m'ha passat un Power Point que explica el desastre que el govern de Chile vol permetre. Resulta que hi ha una zona anomenada Valle del Carmen, on s'uneixen dos rius, l'aigua dels quals ve d'unes glaceres a la muntanya. Doncs resulta, que sota aquestes muntanyes hi ha plata i or, i el Govern del país ha donat permís a una minera d'EEUU d'on és soci el pare Bush, perquè l'exploti.

Si es du a terme el projecte, els àrids produïts taparan els rius amb la consegüent sequera, contaminaran aigües, provocaran malalties, pobresa... Com és que un país permet que passin aquestes coses? Que no veuen que el seu país no s'emportarà ni un duro del que en treguin i a sobre la gent nativa ho passarà malament?

No m'entra al cap que la gent no pensi en els demés i que no permetin que flueixi la informació entre la població i el poder. Que no estan al poder perquè la gent ho ha permès? Que no ha estat la població la que ha deixat que una persona gestioni un país? I he dit, gestionar un país, no destrossar-lo. Haurien de no deixar que empobreixi, que la gent no pateixi. Però resulta que hi ha gent que no té en compte la gent més humil i treballadora, ja sigui perquè no ella no ho ha estat mai o, perquè ho ha estat i ara amb el poder i els diners no recorda el que va ser amb anterioritat.

En fi, que hi ha coses que només amb una imatge, amb una notícia al diari, amb un e-mail o amb un Power Point, com és el cas, es poden explicar situacions que passen arreu del món sense haver-se vist mai les cares. Coses que té la informació, que és universal encara que hi hagi gent que ho vulgui impedir.

Mireu el link i opineu.

Zits i blogs

Una tira còmica sobre blogs per animar el dia.

Val més una imatge que mil paraules

A vegades les coses no van tal i com voldríem que anessin, i se'ns nota a la cara. Sinó dieu-los als jugadors de futbol que en una nit es jugaven la lliga, mireu-los els gestos. Els del Reial Madrid ben contents, a celebrar-ho a la Cibeles, i els del Barça amb una cara de pena desencaixada que ja veurem si no roden caps.

L'esforç per una cosa ha de perdurar amb el temps, no s'hi val començar molt bé per acabar fatal. Els meus professors sempre m'han inculcat que la llei del mínim esforç algun dia em passaria factura, perquè no totes les activitats que fem necessiten la mateixa passió. Unes volen dedicació total i plena les 24 hores al dia i els 365 dies l'any, com per exemple respirar o obrir i tancar els ulls. D'altres, necessiten un esforç constant en el temps, però discontinu, com tallar la gespa o dutxar-nos (que sempre m'han dit que dutxar-se cada dia no és bo). En fi, que crec que el Barça amb el bon principi que va fer no s'hauria d'haver deixat vèncer tant fàcilment, i menys pel seu etern rival.

Aquesta temporada, els culés no han pogut veure ni una vegada aquesta imatge. Espero que l'any vinent sigui diferent.

Això de que la cara és el mirall de l'ànima, crec que és una veritat com un temple. En quan et trobes amb una persona veus si aquell dia està trista, cansada, contenta, desil·lusionada, etc. i no cal que et digui res, que la posició de la boca, dels ulls, de les galtes, ja ho fan per ella, la comunicació oral no cal que hi sigui present.

Ara bé, també hi ha gent que ho sap notar i d'altre que no. En general les noies, tenim aquest 6é o 7é sentit que ens caracteritza que fa que ho percebem, en canvi, la majoria de nois, les coses indirectes no les agafen, no les perceben.

Potser serà per això que els jugadors del Barça han perdut, perquè no han captat les indirectes dels partits? No han enganxat els consells del seu entrenador, dels aficionats, dels diaris, de les seves famílies o fins i tot, dels seus propis sentits? En fi, per l'any vinent els desitjo que es deixin de tonteries i estiguin per la seva feina, que és il·lusionar a la població, no decepcionar-la.

Ensenyar divertint-se

Avui, remirant pel YouTube, un clàssic d'Internet, he trobat dos vídeos que m'han interessat.

El primer, és el d'un home que es diu Scott Flansburg que realment té unes capacitats extraordinàries per a les matemàtiques (he vist la resta de vídeos). Explica que de petit va descobrir que les matemàtiques podien ser divertides i ara, intenta inculcar-ho a la resta del món.

En aquest capítol, fa aquesta explicació:

Tots el números existents estan fets per els dígits entre el 0 i el 9. Doncs bé, per saber si heu fet bé una suma, el que podeu fer és restar al resultat de la suma el sumatori dels seus dígits i us donarà 9. És a dir:

Si la suma que voleu fer és 135+987=1122, sumeu els dígits 1+1+2+2=6 i ho resteu de 1122. 1122-6=1116, llavors 1+1+1+6=9

Totes les sumes tenen com a resultat 9 (directament o fent aquest càlcul).

Aquest home sí que s'explica bé, i intenta que la gent s'interessi pel que explica. Jo poques vegades m'he plantejat que les matemàtiques poguessin ser divertides. A l'institut, vaig tenir un professor de matemàtiques que venia a classe i vomitava la lliçó i ni es dignava a preguntar si ho enteníem. Si preguntaves, et contestava de la mateixa manera que abans, és a dir, no canviava ni la forma d'expressar-se perquè aprenguessis. Vaig arribar a la universitat i em va passar exactament el mateix, un professor que venia, vomitava, ens deixava d'inútils perquè no sabíem fer les coses i marxava. Va suspendre el 80% de la classe.

Per tant, mai m'he implicat per aprendre a fons les matemàtiques i la veritat és que fins ara no ho he necessitat. Potser més endavant em trobo que ho necessito i no en sé. Però el cas, és que m'indigna que hi hagi gent que no es sàpiga expressar en el context en el que es troba.

Un professor, mai pot anar a una classe amb la intenció de fotre un rotllo i marxar, sense ni tant sols preguntar si s'ha entès. Està exercint aquesta professió perquè la gent que l'escolta aprengui. Els que no tinguin clar això valdria més que ho deixessin, la veritat és que farien un favor molt gran a la humanitat.

Posem una mica d'humor.

El segon, és un noi que es diu Demetri Martin, és humorista i fa un programa semblant al de'n Buenafuente, però a Estats Units. La veritat és que el noi fa molta gràcia.

En aquest vídeo utilitza dos suports, el seu cos amb la veu i els gestos, i un bloc amb dibuixos i paraules que l'ajuden a explicar una història graciosa, que ell diu que d'altra manera la gent no se la pren graciosament.

Al públic sembla que li agrada, no paren de riure. Realment les seves cares, les seves paraules de carrer i divertides, fan que passis una bona estona. Això és saber comunicar. Tant de bo tots els professors ho sabessin fer de la mateixa manera, el món aniria molt millor.

Faula (en castellà):

Un travieso e impertinente mosquito, tuvo cierto día la ocurrencia de molestar a un león que se hallaba descansando tranquilamente. Se aproximó a la fiera y con toda insolencia, le dijo:

-¡No te tengo miedo! ¡Tú no eres más poderoso que yo! ¡Y si crees lo contrario, demuéstrame lo que puedes hacer! ¿Rasguños con tus uñas? ¿Clavar tus colmillos? ¡Bah!... eso puede hacerlo hasta el más débil de los gatitos!

El león, indiferente, no hacia el menor caso a las palabras del mosquito, pero éste siguió insistiendo:

-¡Soy más fuerte y valiente que tú y te lo demostraré!, ¡Te desafió a luchar!

Y sin más, el mosquito empezó a revolotear alrededor del león, se lanzó sobre él y clavó su aguijón en la nariz del felino. Desesperado, el pobre león comenzó a rascarse, dio zarpazos en el aire rugiendo de dolor, hasta que se sintió rendido y desistió de seguir luchando.

El mosquito, victorioso y satisfecho, hizo sonar su trompeta zumbadora y emprendió el vuelo entonando una canción triunfal. Iba tan cegado de orgullo, que no advirtió que una tela de araña se interponía en su vuelo y quedó atrapado en ella. Apesadumbrado y lloroso, el mosquito se lamentó...

-¡Le hago la guerra al animal más fuerte, le venzo... y ahora sucumbo a causa del más insignificante insecto!

Este es el precio que tuvo que pagar el intrépido mosquito por prepotente y fanfarrón.

Les regles del joc

Aquest matí mentre conduïa cap a classe he escoltat una notícia a la ràdio que m'ha fet gràcia.

Resulta que un dia li van dir a l'actual alcalde (i candidat a l'alcaldia pel PNV en les pròximes eleccions) de Galdakao, Joseba Escribano:

- Sr. Alcalde, inaugurem un nou camp de golf a la ciutat i seria un plaer per nosaltres que ho fes vostè.

Ell, trencant-se el cap per fer un bon discurs, va entrar al recurs més utilitzat en el món, el Google. Va escriure les paraules "regles del golf" i li van sortir milers d'opcions. Pensant en la paraula "plaer" de la petició, va veure's seduït per l'explicació més picarona.

El vídeo no té desperdici.

Es mereix un Gallifante per:

- Fer un discurs diferent
- Posar humor
- Incloure cites
- Incorporar opinions personals

Cagada pastoreta!! per:

- Llegir tota l'estona
- No dominar l'idioma. Té un anglès discutible, diu coses com "hones" en comptes de Jones o dir "fóllo tro" per dir follow through. Potser ho feia expressament però per part meva queda malament.
- Nerviosisme: Té veu tremolosa, posa la mà a la butxaca, agafa la tarima, sua... però ell, tot i passar-ho malament, segueix. Ja són ganes.
- Dir "me han dicho que tengo que intervenir...". No home no!!!! Això no es diu mai!!! Estàs dient que a tu no t'interessa una bleda fer aquesta presentació i que ho fas per força. Així estava. Crec que no suava per com s'ho prendria la gent, sinó com s'ho prendrien els amos del camp de golf. Potser aquests esperaven una altra cosa, un discurs formal.
- Dir: "se supone que en calidad de alcalde debería aprovechar este momento para hablar de las virtudes de este campo en cuanto a la integración en el entorno medio ambiental... pero he pensado que como és viernes y venimos de comer y de echar una partida, al menos yo, mejor dejar ese ROLLO para otro día" --> està faltant al respecte a la gent que està conscienciada amb el medi ambient.

No ho sé, per una banda penso que és un discurs diferent i que la gent ha de tenir bon humor i prendre-s'ho bé. Però, per altra banda, l'he trobat forçat i amb un punt de mal gust.

Hi seguiré pensant.

Contrarietats

Moltes vegades vas als llocs sense saber ben bé a què vas, però amb la sensació que no t'agradarà. Segurament t'equivoques.

Dilluns passat vaig anar a una de les tantes classes del màster i em vaig trobar amb una grata sorpresa. Una classe divertida i amena. La feia un professor de la meva facultat que jo no havia tingut mai. Doncs vaig sortir amb la sensació que m'hagués agradat tenir-lo, perquè estic segura que motiva als seus estudiants per a aprendre.

La gran majoria de professors es preparen molt el temari de les assignatures, però no procuren captar l'atenció dels estudiants, simplement volen inculcar uns coneixements bibliogràfics, no intenten que la gent s'ho passi bé mentre estudia. Simplement arriben a classe, i sí, a vegades intenten que l'estudiant entengui, però no que es motivi per llegir més sobre el tema i aprendre.

La classe de dilluns era de comunicació oral en l'àmbit científic tècnic. Jo vaig pensar.... ves a saber què em diran, amb la feinada que tinc!!! Però, tot al contrari, em va fer passar una bona estona i avui, he anat amb més ganes a la segona classe.

Aquest blog comença a partir d'ara. :)